Ahir em va passar una cosa extraordinària. Estava asseguda a un banc de s’Explanada, fent temps per tornar a treballar, i var arribar un home. Es va asseure a un banc enfront del que estava jo. Em va semblar tan fora de lloc, entre vellets, mares, nens i adolescents que mel vaig mirar. Deu ser un turista extraviat, vaig pensar. Ell em va veure i va començar a mirar-me. Avui em pregunto si era per què l’aturada de l'autobús era darrera meu.
Com sempre últimament quan veig un home atractiu, em vaig posar molt nerviosa i vaig treure un cigarro. Al veure’m ell va fer el mateix. Va jugar un poc amb l’encenedor mirant-me abans d’encendre el cigarro, i jo, que no el veia, vaig pensar que vindria a demanar-me foc.
Com que no ho va fer, vaig començar a pensar que era millor mirar només cap a un altre lloc i no veure visions. Llavors, es va alçar les ulleres i va mirar, aquesta vegada jo ho vaig veure clarament, cap a mi. Al cap de poc veig que s’alça i penso, ja està, se’n va. I vaig intentar no seguir-lo “vigilant”.
Quant vaig tornar a girar cap era al meu costat, mirant-me als ulls, i li vaig dir hola. Ell va contestar hola i em va fer dos petons. Vaig provar de fer-li lloc, però, amb una veu melosa em va dir “ara tinc que anar a treballar però, si vols, quedem per demà i ens prenem alguna cosa”. Li vaig dir que sí, i va anar proposant hores fins que en va dir una que m’anava bé. Ens varem dir el noms i varem quedar, al mateix lloc, per avui. Dos petons més, i un –fins demà guapa-, en argentí, acompanyat d’una carícia a la meva espatlla nua.
El que ha passat pel meu cap fins avui a les 5:30 m’ho estalvio. Més ho menys vos ho podeu imaginar.
Un poc abans de l’hora, me n’he anat a seure a un banc proper, on hi havia ombra, amb un llibre d’àngels, els missatges del qual em solen relaxar. He obert una pàgina al atzar i parlava de passió i de paciència, i de confiar en el missatges-senyals.
A l’hora a arribat un jove, es veia clarament que venia de la platja. Capell de palla, pantalons curts i xancletes. -Que bo que està!Però l’home que jo vaig veure ahir anava tot de negre, potser amb uniforme de cambrer, així que no he estat segura de si era ell. S’ha assegut a un banc amb molta ombra, on veia el banc on jo era ahir, però no el banc on jo era avui. Jo només li veia el capell i, esforçant-me, uns impressionants ulls blaus.
-No m’havia semblat tan jove-, -esperaré a que em vegi, si és que és ell...-, -potser m’hi hauria d’apropar-. I als pocs minuts d’arribar, i no veurem (crec) se n’ha anat. I jo m’he quedat amb el dubte de si ho era o no ho era. Si partia darrera ell, que anava molt ràpid, potser arribaria el que sí venia a trobar-me.
Finalment he fet cas al cor i m’he aixecat. L’he seguit per Ses Moreres i, de lluny, he vist com li volava el capell. Una senyal que el reten?. Llavors ha preguntat alguna cosa a una senyora, i ha girat a l’esquerra. Una altra senyal? L’he seguit, aquesta vegada decidida, i l’he vist entrar a una pastisseria. M’hi he apropat i he sentit que la dependenta li preguntava –una ensaïmada?. Llavors tots dos han mirat l’aparador i ell m’ha mirat a mi, que era a fora, a l’altra costat de la finestra. Quins ulls, i quin cos! Os heu quedat amb que anava amb el dors nuu?. El cos brillava per la suor, potser de arribar casi corrents al lloc on havíem quedat. Quin monument d’home!. I que jove!. -Potser no és ell? A més, li han parlat en menorquí. I si l’altre m’espera al banc?. Moment clau, ara veig clar que podria haver entrar i preguntar-li – Perdona, que ets el Gastón?. Senzill, però es veu que massa per jo. Així que he donat mitja volta, he confiat en que si era ell i m’havia reconegut tornaria a la plaça i si no ho era potser un altre home m’esperava allà. Punyetera la condícia.
Idò, ni una cosa ni l’altra. Al poc de tornar esperar al banc he anat a donar una volta pel centre, per si de cas me’l trobava i encara era a temps de preguntar-li el nom. En realitat encara no sé si era ell o no. El l’últim cas, he plantat algú amb qui volia quedar. Ja em val.
No l’he trobat més en lloc. Finalment he decidit comprar-me un llibre i anar a llegir al parc d’Es Freginal. Però, asseguda un altre cop a un banc, en un lloc genial per relaxar-me, no me n’he pogut estar de trobar un “ciber” i escriure el que ha passat abans de tornar a treballar.
I si el coneixeu, digueu-li que’l convido a una cervesa ben fresca, per compensar-li la calorada o disculpar-me per no haver-hi estat. Potser riurem hi tot quan li conti el que ha passat! I sinó, la pròxima vegada no m’estaré de preguntar....
03 de juny 2009
23 de maig 2009
Nostàlgia
Ja fa dies que sento una mena de buidor indefinida. Una mancança que, per tal de sobreviure al dia a dia, cal ignorar.
Avui es dissabte i no treballo. He previst fer tantes coses… estudiar, modificar s’esborrany de sa renta, canviar s’armari…
Després de dos cafès torno al llit. Vull saber de que va aquest sentiment que vol inundar-me. Sona una cançó de Mónica Naranjo.
Ja hi som. Nostàlgia. Intento encaminar la cosa i penso que per cantar això s’ha d’haver estimat. I, ara sí que trobo el punt, haver-se sentit estimada. Això és el que enyoro. Afortunadament me n’adono que jo també m’hi vaig sentir.
Te’n recordes? Tu em deies que tot aniria bé. Creiem que podríem aconseguir tot el que ens proposéssim. Ens estiràvem al llit i rèiem fins a la matinada. Escoltàvem abraçats aquells cds de Luís Miguel: Sueña, Si nos dejan, No sé tú, i tants boleros. I jo m’ho creia tot. Et mirava als ulls i veia a l’única persona que m’havia entès. Que apostava per mi i per nosaltres. Que m’estimava pel que era.
I és el que em queda. Amb el que va venir després vaig perdre sa innocència que havia fet possible aquells mesos inoblidables. Avui en sent nostàlgia, potser per què sé que no es repetirà mai. El buit que ha quedat caldrà omplir-lo d’agraïment, i apagar el llum, de tant en tant, i recordar que jo també vaig ser estimada.
I empenyo el meu cos cap el carrer, i em trobo amb gent que, amb més o menys consciència, també arrosseguen el seu buit, i sobrevisc. Perquè, em fa gràcia recordar-ho, jo ja m’enfonsava als setze anys, i bevia anís seguda al terra, plorant mentre girava un disc de Roberto Carlos. És curiós que, les penes més profundes, les sentís abans de saber el que més endavant hauria de viure i perdre.
Però així m’està bé. Si ho hagués de viure tot a l’hora, nostàlgia i derrotisme, potser avui no m’hauria aixecat del llit.
04 de maig 2009
Lluna nova
Sa darrera vegada que vàrem sortir brillava una esplèndida lluna plena. M’agrada adonar-me’n de que tot ha rodat per reunir-nos novament, ara en lluna nova.
No fa gaire mesos aquesta fase lunar em portava una desesperança descomunal. I divendres, esperonada per un delit de plaer assossegat, em vaig animar a exposar-me de nou a la mirada crua de la humanitat. Per sort, el vostres cors no jutgen les meves febleses. I, tot i que veuen que tinc un peu i mig al món dels perduts, han volgut intuir una dona que descalça pot. O potser això és el que elegeixo pensar. Tant s’hi val, si fa que em senti bé.
El que importa és que sou allà. Hi sou quan les mans d’altres a la meva cintura em fan tremolar de plaer. I sou allà també quan em giro, acollonida per no poder deixar-me anar. I m’acolliu amb les vostres mirades serenes, els vostres braços oberts i els vostres llavis, també oberts.
Un dia tornarà la rosa que ara s’amaga a florir. Llavors, amics, voldria que el plaer il·limitat de l'èxtasi ressoni també en els vostres sentits.
Mentres tant, gràcies per ser-hi com hi sou.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)