Perdona, que et dius Gastón?

Ahir em va passar una cosa extraordinària. Estava asseguda a un banc de s’Explanada, fent temps per tornar a treballar, i var arribar un home. Es va asseure a un banc enfront del que estava jo. Em va semblar tan fora de lloc, entre vellets, mares, nens i adolescents que mel vaig mirar. Deu ser un turista extraviat, vaig pensar. Ell em va veure i va començar a mirar-me. Avui em pregunto si era per què l’aturada de l'autobús era darrera meu.

Com sempre últimament quan veig un home atractiu, em vaig posar molt nerviosa i vaig treure un cigarro. Al veure’m ell va fer el mateix. Va jugar un poc amb l’encenedor mirant-me abans d’encendre el cigarro, i jo, que no el veia, vaig pensar que vindria a demanar-me foc.

Com que no ho va fer, vaig començar a pensar que era millor mirar només cap a un altre lloc i no veure visions. Llavors, es va alçar les ulleres i va mirar, aquesta vegada jo ho vaig veure clarament, cap a mi. Al cap de poc veig que s’alça i penso, ja està, se’n va. I vaig intentar no seguir-lo “vigilant”.

Quant vaig tornar a girar cap era al meu costat, mirant-me als ulls, i li vaig dir hola. Ell va contestar hola i em va fer dos petons. Vaig provar de fer-li lloc, però, amb una veu melosa em va dir “ara tinc que anar a treballar però, si vols, quedem per demà i ens prenem alguna cosa”. Li vaig dir que sí, i va anar proposant hores fins que en va dir una que m’anava bé. Ens varem dir el noms i varem quedar, al mateix lloc, per avui. Dos petons més, i un –fins demà guapa-, en argentí, acompanyat d’una carícia a la meva espatlla nua.

El que ha passat pel meu cap fins avui a les 5:30 m’ho estalvio. Més ho menys vos ho podeu imaginar.

Un poc abans de l’hora, me n’he anat a seure a un banc proper, on hi havia ombra, amb un llibre d’àngels, els missatges del qual em solen relaxar. He obert una pàgina al atzar i parlava de passió i de paciència, i de confiar en el missatges-senyals.

A l’hora a arribat un jove, es veia clarament que venia de la platja. Capell de palla, pantalons curts i xancletes. -Que bo que està!Però l’home que jo vaig veure ahir anava tot de negre, potser amb uniforme de cambrer, així que no he estat segura de si era ell. S’ha assegut a un banc amb molta ombra, on veia el banc on jo era ahir, però no el banc on jo era avui. Jo només li veia el capell i, esforçant-me, uns impressionants ulls blaus.

-No m’havia semblat tan jove-, -esperaré a que em vegi, si és que és ell...-, -potser m’hi hauria d’apropar-. I als pocs minuts d’arribar, i no veurem (crec) se n’ha anat. I jo m’he quedat amb el dubte de si ho era o no ho era. Si partia darrera ell, que anava molt ràpid, potser arribaria el que sí venia a trobar-me.

Finalment he fet cas al cor i m’he aixecat. L’he seguit per Ses Moreres i, de lluny, he vist com li volava el capell. Una senyal que el reten?. Llavors ha preguntat alguna cosa a una senyora, i ha girat a l’esquerra. Una altra senyal? L’he seguit, aquesta vegada decidida, i l’he vist entrar a una pastisseria. M’hi he apropat i he sentit que la dependenta li preguntava –una ensaïmada?. Llavors tots dos han mirat l’aparador i ell m’ha mirat a mi, que era a fora, a l’altra costat de la finestra. Quins ulls, i quin cos! Os heu quedat amb que anava amb el dors nuu?. El cos brillava per la suor, potser de arribar casi corrents al lloc on havíem quedat. Quin monument d’home!. I que jove!. -Potser no és ell? A més, li han parlat en menorquí. I si l’altre m’espera al banc?. Moment clau, ara veig clar que podria haver entrar i preguntar-li – Perdona, que ets el Gastón?. Senzill, però es veu que massa per jo. Així que he donat mitja volta, he confiat en que si era ell i m’havia reconegut tornaria a la plaça i si no ho era potser un altre home m’esperava allà. Punyetera la condícia.

Idò, ni una cosa ni l’altra. Al poc de tornar esperar al banc he anat a donar una volta pel centre, per si de cas me’l trobava i encara era a temps de preguntar-li el nom. En realitat encara no sé si era ell o no. El l’últim cas, he plantat algú amb qui volia quedar. Ja em val.

No l’he trobat més en lloc. Finalment he decidit comprar-me un llibre i anar a llegir al parc d’Es Freginal. Però, asseguda un altre cop a un banc, en un lloc genial per relaxar-me, no me n’he pogut estar de trobar un “ciber” i escriure el que ha passat abans de tornar a treballar.

I si el coneixeu, digueu-li que’l convido a una cervesa ben fresca, per compensar-li la calorada o disculpar-me per no haver-hi estat. Potser riurem hi tot quan li conti el que ha passat! I sinó, la pròxima vegada no m’estaré de preguntar....