Ja fa dies que sento una mena de buidor indefinida. Una mancança que, per tal de sobreviure al dia a dia, cal ignorar.
Avui es dissabte i no treballo. He previst fer tantes coses… estudiar, modificar s’esborrany de sa renta, canviar s’armari…
Després de dos cafès torno al llit. Vull saber de que va aquest sentiment que vol inundar-me. Sona una cançó de Mónica Naranjo.
Ja hi som. Nostàlgia. Intento encaminar la cosa i penso que per cantar això s’ha d’haver estimat. I, ara sí que trobo el punt, haver-se sentit estimada. Això és el que enyoro. Afortunadament me n’adono que jo també m’hi vaig sentir.
Te’n recordes? Tu em deies que tot aniria bé. Creiem que podríem aconseguir tot el que ens proposéssim. Ens estiràvem al llit i rèiem fins a la matinada. Escoltàvem abraçats aquells cds de Luís Miguel: Sueña, Si nos dejan, No sé tú, i tants boleros. I jo m’ho creia tot. Et mirava als ulls i veia a l’única persona que m’havia entès. Que apostava per mi i per nosaltres. Que m’estimava pel que era.
I és el que em queda. Amb el que va venir després vaig perdre sa innocència que havia fet possible aquells mesos inoblidables. Avui en sent nostàlgia, potser per què sé que no es repetirà mai. El buit que ha quedat caldrà omplir-lo d’agraïment, i apagar el llum, de tant en tant, i recordar que jo també vaig ser estimada.
I empenyo el meu cos cap el carrer, i em trobo amb gent que, amb més o menys consciència, també arrosseguen el seu buit, i sobrevisc. Perquè, em fa gràcia recordar-ho, jo ja m’enfonsava als setze anys, i bevia anís seguda al terra, plorant mentre girava un disc de Roberto Carlos. És curiós que, les penes més profundes, les sentís abans de saber el que més endavant hauria de viure i perdre.
Però així m’està bé. Si ho hagués de viure tot a l’hora, nostàlgia i derrotisme, potser avui no m’hauria aixecat del llit.
